Arribes a treballar amb ulleres que el maquillatge ja no pot amagar, estàs cansada i només desitges poder estirar-te de nou. Tot i que saps que a mitja nit la sentiràs cridar-te. Aniràs a buscar-la i dormireu juntes. Però no descanses. Es mou massa. Quan la reculls de casa l’àvia, on va quan treballes, només vol braços. T’has acostumat a fer el sopar entre migdiades i cops de cap, quan desitjaries fer-li companyia a ella al llit. I tothom et diu: paciència, en dos dies agafarà el ritme.
Quan la maternitat no és un camí de roses
Es parla molt de la maternitat des del punt de vista de quan les coses van bé. Quan es tenen rutines establertes o els nens estan de foto. Però no tant dels moments que no són tant macos. Dormir junts en el mateix llit tota la família és una opció que a vegades es tria per convenciment i a vegades per necessitat. I quan es tracta d’una necessitat no significa que es dormi millor. A vegades els nens són neguitosos, el llit és petit o simplement no dormim igual de còmodes quan sabem que hi ha un tercer al mig.
Va a caràcters i hi ha nens i nenes que els hi és fàcil adaptar-se a noves situacions, que són dormilegues o que a l’hora de menjar no fan escarafalls. Però també hi ha qui, educats igual que els seus germans, surten al revés.
I adaptar-se a aquestes situacions, sigui el primer fill o el tercer, no és fàcil. És quan apareix el sentiment de culpa, de males mares, per no saber gestionar aquestes situacions i només veure al nostre voltant com els altres nens són dormilegues, menjadors o van amb els familiars sense remugar.
I podríem pensar que, sí, ho sabem gestionar perquè adaptem les nostres rutines a aquesta nova vida. Però l’adaptem perquè un dia hi haurà un final. Almenys és el que tothom ens diu: Quan comenci escola anirà millor, quan sigui més gran… quan…
I no són les paraules que hem de sentir. No són les paraules que volem sentir. Durant aquest temps, mentre aquest final no arribi, perquè no sabem si arribarà als 18 mesos o als 3 anys, volem sentir-nos acompanyades.
Així que grava’t al front, a la ment, aquestes paraules: ho estàs fent bé. Segur que hi hauria coses que canviaries, que algú que coneixes faria diferent. Però ho fas bé. Segueix el teu cor, el teu instint de mare. Algun dia aquest final arribarà, però no hi pensis i mentrestant segueix el que et dicti el cor.