Et toca revisió i ecografia de rigor. Vas sola, és el segon embaràs i saps com funciona. No cal que t’acompanyi en Pere. Millor es guardi dies de festa per més endavant. Estirada, mentre la ginecòloga mira la pantalla ja notes que alguna cosa no va bé. Fa mala cara. Tanca pantalla i et mira fixament.

A vegades és amb una revisió, a vegades amb un símptoma que té la dona embarassada. La notícia arriba inesperada i de cop. L’embaràs no seguirà endavant.

I com hem comentat altres vegades és un tema poc parlat i més comú del que ens pensem.

Es parla més de les pèrdues durant el primer trimestre, a vegades perquè no s’és conscient que hi ha un embaràs. Aquests embarassos que no arriben a terme són el 15%.

Però durant els sis mesos després, quan es creu que el moment de perill ja ha passat, encara es poden comptabilitzar 2.500 nadons a l’any que no arriben a néixer, segons dades que va oferir el Criatures de fa unes setmanes.

Haver-se d’acomiadar d’un fill és dur. És molt dur. I se’n parla poc. Som una cultura on en general no es parla de la mort i quan es tracta de nadons es prefereix no treure el tema i que es tracti internament, en el sí familiar més íntim.

Són moments molt durs però sentir-se acompanyat és un punt important. Sentir-se acompanyat per part de la família. Sentir que el pare del nadó també necessita el seu dol. Sentir que els germans, si n’hi ha, ho viuran a la seva manera i a vegades parlaran d’aquell germà que no existeix, preguntant per ell. I són moments molt durs.

Però és important que se’n parli. És important que es trobi recolzament.

Al 2017 es va presentar el manifest d’associacions i grups de suport al dol gestacional perinatal i neonatal, que es diu Trencar el silenci, on s’exposa:

  • Canviar les pràctiques en l’atenció sanitària, que s’acompanyi a la mare, i al pare, a gestionar la pèrdua
  • Reconeixement legal, com es fa en altres països, amb un registre en el que es pugui inscriure un nadó que ha mort
  • Acabar amb el silenci. Parlar de la mort és, a la nostra societat, un tema tabú. I més si es tracta de nadons. Però s’ha de poder parlar i així ajudar a les persones que es troben en aquesta situació.
  • Donar facilitats a les famílies que passen per aquest tràngol: acompanyament al pare i baixes de paternitat, formar als professionals sanitaris perquè tinguin recursos per atendre aquests casos…

En moments com aquests alguns hospitals tenen uns protocols per l’acompanyament del dol, la possibilitat i recomanació de veure el nadó, visites amb una psicòloga especialitzada, grups de suport…

Són moments durs però es recomana escoltar a les propostes que fan aquests professionals sanitaris.

I com explicava una mare que va perdre la seva filla, millor que t’arrepenteixis d’una cosa que has fet que no pas d’una que no has fet.

By: mdemama Posted on 22/10/2019